és de l'aparició dels primers mites, allò universal ha estat la narració dels homes, aquesta visió masculina que va dibuixar als uns i als altres, ens va dir com havíem de ser -pures, dòcils, amoroses- i previ al món de les males dones, ja fossin venjatives gorgones, cruels madrastres, problemàtiques Pandoras o Evas incautes que van carregar amb la culpa del nostre destí.
En la seva personalíssima versió, Maria Hesse fa una volta de femella a aquestes princeses passives, bruixes perverses, males mares, dones fatals, boques passionals i secundàries perfectes, i, de Senyora Bovary a Sarah Connor, de Joana «La Boja» a Yoko Ono , d'Helena de Troia a Monica Lewinsky, de Medusa a Zahara o Nevenka, reivindica la necessitat de trobar altres referents, noves lectures de la Història i inspiració per ser simplement dones al món on vivim.
«Ara sabem que no s'ha de tenir por de sortir d'aquelles línies capritxoses que altres van marcar, i que les que van obrir aquestes esquerdes buscant altres horitzons no estaven boges, ni eren perverses ni mals exemples per a d'altres. Potser van ser dones valentes, fortes, atrevides, decidides. Trencadores. I si en diuen males dones que li diuen; les parets han caigut i nosaltres ja no hi serem per sentir-ho».
